Que fantàstics són aquests primers moments d'una relació, l'enamorament. Aquelles pessigolles per veure’l o veure-la. Què em poso? Em trucarà? Excitació i eufòria per tots els porus del meu cos. Tot el dia en un núvol pensant i parlant de lo bonica que és la nostra història... De debò creieu que es pot viure així tota la vida?
No et concentres, tan sols penses en l'estimat-ada, ets un remolí de nervis, un cagadubtes fins i tot per saber què et poses, et quedaràs sense amics com tornis a explicar la mateixa història i, per no mencionar, la cara de tont@ que se't queda cada vegada que el/la veus.
“El que viu enamorat delira, sovint es lamenta, sempre sospira, i no parla sinó de morir.” Pietro Metastasio
Per descomptat que és una època meravellosa, per descomptat que mai serà com el principi i per descomptat que NO significa que l'amor s'hagi acabat i que el que vindrà no hagi de ser millor.
Aquest amor apassionat és producte de l'augment dels nivells de tres neurotransmissors químics essencials del cervell, els quals permeten que les cèl·lules cerebrals es comuniquin unes amb les altres. Les nostres cèl·lules van ”a tota pastilla” i és que aquestes substàncies són similars a les amfetamines. Aquesta “addicció a l'amor” no perdura (entre 18 mesos a màxim 3 anys) ja que el nostre cos desenvolupa tolerància igual que ho faria amb altres drogues. Per aquesta raó, que ens abandonin en aquest període pot resultar molt dolorós i portar-nos a sentir tal ansietat, desesperació i dolor com el que podria experimentar un addicte durant l'abstinència.
El nostre cos, més intel·ligent del que ens pensem, ens dóna l'oportunitat, el temps necessari perquè intimem. Ens permet coneixe'ns un a l'altre, evolucionar com a parella i crear un vincle especial. En aquest avanç també influeix la intensificació gradual de la producció d'un altre conjunt de neurotransmissors anomenats endorfines, semblades a la morfina, que contribueixen a la sensació de seguretat, tranquil·litat i pau que es dóna en les relacions amoroses a llarg termini.
Són moltes les parelles que abandonen al voltant dels 3 anys amb la falsa creença de que “com ja no tinc papallones, l'amor s’ha acabat”. L'amor no ho és ni pot amb tot. Hem d'aprendre a evolucionar junts, comunicar-nos, reviure la passió quan vulguem, escoltar-nos, respectar-nos, saber donar, rebre i demanar… quan treballem per aconseguir tot això, és quan l'amor perdura.
